El forastero

Perseguint el que és nou

Mentre els membres de les avantguardes tant a Llatinoamèrica com a Europa escrivien els seus manifestos, es debatien entre la fascinació i el refús d’influències dispars, al Brasil es començava a seguir els ensenyaments dels pobles indígenes que podien combatre amb fermesa a l’enemic i al mateix temps mantenir l’admiració de la valentia d’aquest per alimentar-se de la seva carn buscant amb aquest ritual adquirir alguns dels seus valors més respectats.

Les avantguardes són una sèrie de moviments originats casi simultàniament en diferents països al primer quart del segle XX nascudes amb l’afany renovador, de derruir experiències i intentar crear un art nou.

En aquests instants inicials els autors no s’uneixen a cap altra corrent i desitgen ser els primers. Volen ser l’avantguarda de l’avantguarda.

Sense importar amb quin "isme" se’l categoritzés, la recerca de quelcom nou sempre va ser el motor que impulsaria a tots els moviments avantguardistes. Ja sigui "inventant móns nous" (Huidobro). Però l’objectiu final de tots ells simplement era crear: "un art plàstic completament nou" (Apollinaire).

Els artistes per aquest medi buscaven no només crear alguna cosa nova allunyant-se de la mimesis de l’art, sinó que a través d’aquest exercici també buscaven fer desaparèixer tot l’antic, deixant-ho tot al darrere “com record, las museus” (Huidobro)

Però si aquest intent de renovació hagués estat complet no hagués qeudat cap ombra en l’art avantguardista. Però aquí arriba la paradoxa. Volien refusar-ho tot però seguien sentint atraccions infranquejables, fascinacions i fidelitats que no van poder derrocar. Aquest potser va ser el seu pecat, i possiblement la seva salvació.

L’any 1909 Marinetti publicava el Manifest Futurista, al mateix any Rubén Darío publicaria una traducció a Argentina criticant aquest text. La següent dècada i mitja l’italià se la passaria publicitant aquesta nova forma de veure el món amb lectures i viatges per tot el món. L’any 1926, quatre anys després de la Setman d’Art de Sao Paulo, quatre anys després del moment més clar de l’avantguarda, realitzaria un “tour” amb varies presentacions unint en el mateix viatge a Sao Paulo, Rio de Janeiro, Montevideo i Buenos Aires.

Les reaccions van ser mixtes, el públic el va rebre com una estrella de Rock, i molts intel·lectuals ràpidament es van oferir a posicionar-se al seu costat, però al mateix temps altres van criticar àcidament la postura feixista de Marinetti que recolzava el govern de Mussolini.

Mario de Andrade un dels personatges importants que va estar present tant a la setmana de l’art de Brasil com en el viatge de Marinetti per Brasil, va marcar amb només la seva presència el pausat allunyament del modernisme, de tot el moviment central, dels seguidors fidels del futurisme italià així com d’aquells intel·lectuals que el criticaven.

Y tot i que s’allunyés dels cercles més apassionats, no deixaria de parlar de les meravelles del futurisme que portava Marinetti veient més enllà de la bellesa de la màquina:

"les facilitats de locomoció fan que podem gastar els asfalts de Tokio, Nova York, París i Roma en un mateix abril. Pels diaris som omnipresents. Les llengües es barregen. Es confonen els pobles "
(Andrade, M)

i al mateix temps amb el coneixement que aquest creava

"commocions i més commocions, generalment d’ordre intel·lectual.

¿Defecte?

Ni defecte ni benefici."
(Andrade, M).

Però no seria fins l’arribada d’Oswald de Andrade, que es trobava a París quan va arribar Marinetti, que s’aconseguiria una resposta més bé alimentària:

"El caníbal era un "polemista" (del grec polemos: lluita, combat), però també un "antologista": només devorava als enemics que considerava valents, per treure’ls la proteïna, el moll de l’ós per enfortir i renovar les pròpies forces naturals"
(Campos).

Amb la redacció del Manifest antropòfag”, el gran document iniciador de la avantguarda Brasilera, Oswald de Andrade s’enfrontaria a la paradoxa que feia patir a tot el continent acceptant-la com a part mateixa del problema. Però Oswald de Andrade no buscava allò nou. Sabia que això era impossible i més encara al Brasil: "Ja teníem el comunisme. Ja teníem la llengua surrealista. L’edat d’or". El que era nou es trobava en la resta, en allò forani. "Només m’interessa el que no és meu.". Oswald de Andrade va trobar la novetat tan buscada pels Avantguardistes justament en allò que més problemes portava als altres.

Oswald de Andrade no inventaria res totalment nou, com cap dels avantguardistes ho va fer, però va aconseguir alguna cosa que altres no van poder. Tenir la humiliat necessària per a acceptar les influències que construeixen el nostre art, i la supèrbia de poder triar allò que més convencen. La resta dels personatges de l’avantguarda van ser o massa superbs o no ho van ser suficient, i potser aquesta va ser la raó per la qual s’hagin trobat en aquest limbe sense poder comprometre’s i sense aconseguir allò tan desitjat: "El que és nou".

Entradas Antiguas